La Forja - Jovent Revolucionari

17 d'abril, Dia internacional de la lluita pagesa

  Publicat al divendres, 17 d’abril de 2020.

D'ençà del segle XVIII que el sector primari ha patit una sèrie de transformacions que han modificat en gran manera la forma de produir els aliments. No només això, sinó també qui els produeix. L'expansió del sistema capitalista arreu del món ha comportat l'extensió de monocultius en moltes zones del sud i l'exportació d'aquests productes als països del nord. L'actual model d'agronegoci basat en els monocultius s'ha configurat entorn dels interessos de grans terratinents i empreses multinacionals que han posat el sector primari al servei exclusiu del seu lucre econòmic condemnant a comunitats senceres. Les grans zones cultivades de cafè, cacau, soja, alvocat... han tingut efectes devastadors per als ecosistemes en els quals s'ha instal·lat: desforestació de grans àrees, desplaçament de comunitats, empobriment generalitzat de moltes regions, pèrdua de biodiversitat i un llarg etcètera en què la indústria agrària, fins i tot amb pràctiques mafioses, a forçat a autoritats locals a subordinar-se als seus interessos o assassinat activistes per la sobirania alimentària i la protecció dels ecosistemes. 

Els països del sud no han decidit ser els productors mundials d’aliments; aquesta especialització ha estat imposada, primer, per la lògica imperialista i, ara, per la lògica de mercat.

La pagesia dels Països Catalans també està sotmesa a la lògica de mercat i en pateix els efectes. La globalització ha empès els productors nacionals a competir amb els preus internacionals, molt més competitius que els d'aquí a causa de l'explotació dels treballadors de països del sud global. Competir amb els productes estrangers és impossible, ja que suposa vendre els productes per sota del preu de cost, fet que ha portat molts treballadors a abandonar els seus camps o ramats en esdevenir inviables econòmicament.

Així mateix, els monopolis de demanda d'intermediaris ensorren el preu dels productes fent que el sector primari a casa nostra, per sobreviure a aquest model, hagi de ser subvencionat per ser competitiu, subvencions que alhora afavoreixen, en la seva majoria, als grans terratinents i multinacionals de la indústria agrària. La Política Agrària Comuna (PAC) és el paradigma d'això: per una banda, és la principal font de subvencions agràries d'Europa (de les quals el 70% d'aquestes s'assignen a només el 20% de propietaris, a vegades fins i tot de terrenys que ni es treballen) i, per l'altra, pretén industrialitzar l'agricultura per tal d'augmentar-ne la productivitat.

Aquest model afavoreix la concentració del sector agroalimentari i, conseqüentment, les grans multinacionals. Aquesta necessitat de millorar constantment la productivitat per a poder continuar competint en un mercat mundial expulsa aquells agricultors menys competitius i obvia aspectes socials, ecològics, territorials, de seguretat alimentària i de solidaritat.

L’activitat agroramadera és imprescindible per mantenir la població rural de molts territoris i evitar-ne el descens. El retrocés de la pagesia catalana és una de les grans amenaces no només per a un model agroalimentari sostenible amb el medi ambient sinó també per a la sobirania alimentària. 

Així mateix no caiem en el parany del rentat d’imatge de les multinacionals amb els productes bio i eco. El greenwashing no deixa de ser una instrumentalització de la lluita ecologista i un intent d’amagar el caràcter explotador d’aquestes empreses. Apostem, doncs, per un producte local, de producció sostenible i de temporada i per una relació més directa i justa entre el productor i el consumidor, que no passi per intermediaris que paguin per sota del cost de producció a la pagesia ni disparin els preus al consumidor.

Ha quedat palès, en plena crisi de la COVID-19, no només que la sobirania alimentària és crucial en un context de restricció de mercaderies, sinó que els Estats avantposaran els seus interessos per sobre qualsevol acord de tràfic internacional de mercaderies (com bé ha passat amb el material sanitari durant la crisi). És necessari per tant, avançar cap a la total sobirania alimentària perquè sense ella no hi ha sobirania política. Els Països Catalans han de ser capaços d'abastir per si sols a la seva ciutadania, sense quedar fiscalitzats ni a als va i ve dels mercats ni a la mercè de cap agent internacional. La sobirania alimentària és condició sine qua non de la sobirania nacional.

Pels drets dels pagesos, per la defensa del territori, per la sobirania alimentària i nacional: visca la lluita pagesa!