Contrari al que prediquen els postulats marxistes, segons sembla, els posicionaments de certs espais polítics no estan subordinats a les lleis de la dialèctica, car, proposen una vegada i una altra, en circumstàncies ben diferents, el mateix programa i la mateixa estratègia. La retòrica materialista i les múltiples referències a les circumstàncies històriques disfressen, per tant, la prèdica de sempre: s’ha de tornar a la lluita comunista, desfer-se de les desviacions socialdemòcrates i veure l’horitzó socialista com la solució a tots els conflictes contemporanis. En aquest sentit, faig meu el “dir-nos revolucionaris no fa que automàticament el nostre projecte ho siga”. Efectivament, i res ho il·lustra més bé que els zero esments a la independència del nostre país -o a la nostra nació- que es fan al darrer article que empeny en aquest sentit.
En el fons, és l’enèsima instància d’un discurs gastat i poc original segons el qual el “retorn a l’autèntic” ha de proveir direcció al moviment en temps de crisi i estancament polític. En aquestes circumstàncies el retorn a l’ortodòxia i la retòrica purista acostumen a ser presentats com la panacea de l’esquerra radical. Així, en lloc de fer una lectura de per què la CUP i les candidatures de la Unitat Popular àmplia –i.e., els Guanyems– no han pogut dur a terme les tan anhelades gestes revolucionàries, es busca la causa de l’absència de progrés en una falta de voluntat que presumptament resulta del caràcter interclassista del moviment. No deixa de ser irònic que aquestes veus provinguin dels mateixos espais que han fallat sistemàticament a l’hora de reconèixer el potencial revolucionari del moviment independentista al Principat, i en particular d’apostes polítiques concretes que van posar en dubte l’autoritat de l’estat (vegeu, per exemple, l’oposició al 9N, ja llavors esgrimint l’argument de l’interclassisme).
Som molts els que ens volem distanciar clarament d’aquests discursos, i ho fem per diverses raons. En primer lloc, perquè no farem nostre l’argument provinent de l’espanyolisme d’esquerres que, criticant l’interclassisme del moviment independentista, així com de certes aliances i estratègies polítiques, acaba legitimant l’statu quo, o si més no equiparant el projecte independentista a aquest i, per tant, desvirtuant-lo i negant el seu potencial revolucionari.
En segon lloc, perquè aquesta mena de plantejaments es caracteritzen per una perspectiva que nega la centralitat de la qüestió nacional. El suposat subjecte del “projecte interclassista” que presumptament ha defensat la Unitat Popular, sota la rúbrica de “poble”, és assimilat merament a una aliança entre la classe treballadora i la classe mitjana, dominada per la darrera i que roba d’independència política a la primera. Res més lluny de la veritat: el subjecte polític i revolucionari que ha defensat l’Esquerra Independentista no és una simple aglomeració de classes, ans al contrari, és la majoria social de la nació catalana. Perquè el nostre és un moviment nacional, per molt que pesi a aquells el pensament dels quals ha sigut colonitzat per la globalització i l’espanyolisme progre.
Reconèixer la centralitat de la nació, i acceptar la majoria social d’aquesta com el subjecte polític, dista molt de renunciar a objectius revolucionaris, s’entenguin en termes de classe o, com es fa al present article, de forma més àmplia. De fet, els possibilita, en tant que és la nació l’únic marc en el qual són realitzables els ideals republicans i socialistes i, per tant, el desplegament de la democràcia política i econòmica real. En lloc d’intentar guanyar batalles (passades) perdudes i lamentar-se pel col·lapse de l’URSS, pertoca a la nostra generació entendre que sense hegemonia no hi ha un projecte socialista sostenible, i aquesta hegemonia només pot donar-se en l’àmbit nacional.
En tercer lloc, i estretament lligat al darrer punt, l’esquerranisme extrem abandera altra vegada la radicalitat estètica per renunciar efectivament a la radicalitat pràctica, i ho fa perquè, contrari a les seves pretensions materialistes, no parteix d’una anàlisi realista del context actual. No és el caràcter interclassista de la Unitat Popular o la falta de radicalitat intel·lectual el que obstaculitza un projecte de transformació social real cap a una economia nacional-popular en vies al socialisme: és l’ocupació total de la nació per part d’estats estrangers, dominats per un bloc hegemònic burgès, i la subseqüent negació de la nostra sobirania nacional i popular, el que impedeix l’avenç de les classes populars dels Països Catalans.
És una crítica injusta acusar les diferents candidatures de la Unitat Popular (no només la CUP) de limitar-se a treballar per la redistribució de la riquesa, quan des del Parlament i els ajuntaments, així com des de la societat civil, s’han impulsat propostes per desmercantilitzar béns essencials i posar sota control social la seva producció (de l’aigua, la llum, l’habitatge, el sector financer…), el que reduiria significativament la predominança de la lògica capitalista sobre la nostra societat. Potser no es tracta del miratge leninista d’aquells que viuen en el passat, però certament correspon als interessos estratègics de les classes populars, ja que posa sota control popular els seus mitjans de vida reduint la dependència en el mercat laboral, el que canvia la correlació de forces al lloc de treball en la mesura que romangui organitzat de forma capitalista, i alhora redueix les vies d’extracció rendista i financera en l’esfera de la circulació (per exemple a través del lloguer o dels crèdits de consum).
Tanmateix, no em limitaré a atribuir únicament a la mancança de sobirania popular i nacional (condició necessària) la falta de progrés cap al socialisme al nostre país. Clar i català: són aquells mateixos que ara acusen bona part de la Unitat Popular de “revestir el projecte d’un discurs que oscil·la entre les proclames revolucionàries i les demandes reformistes” els que, juntament amb part dels criticats, s’han dedicat per activa i passiva a limitar el potencial revolucionari del moviment. El com i quan ha sigut sobradament denunciat per companys meus en tants altres articles, aquí només vull apuntar al fet que les seves pràctiques esquerranistes només podien desembocar a l’estadi actual, on el monstre muta i torna per matar el pare. Fins aquí la crítica. Permeteu-me que ara m’aventuri a fer propostes. Aquestes són fruit dels debats que hem tingut a La Forja – Jovent Revolucionari arran de l’estancament polític dels darrers anys, intentant aprendre dels errors propis i de tercers.
Reconec com a subjecte polític el poble català, l’extensió del qual certament no es limita a la classe treballadora. Aquest subjecte, “la nació en si mateixa”, articula un moviment propi per assolir els seus interessos objectius, “la nació per si mateixa”. Aquest moviment és el nacionalisme, i nosaltres som nacionalistes. Els interessos nacionals no són una construcció burgesa, i nosaltres no defensem una classe treballadora dels Països Catalans abstracta i alienada de la seva condició de catalanitat i, per tant, inexistent. La defensa de la llengua, la catalanitat i la sobirania nacional són també interessos de les classes populars del nostre país. Aquests interessos els defensem com a catalans.
Alhora, és la comunitat nacional la que facilita el projecte polític republicà-socialista i l’avenç cap a la superació del capitalisme. En altres paraules, la reversió de la preeminència de l’esfera econòmica sobre la política, cap a un estadi on la democràcia efectiva sigui l’eina per regir la nostra vida col·lectiva, l’econòmica també. La substitució d’un bloc històric dominat per l’oligarquia espanyola cap a un de més democràtic, on les classes populars siguin vertebradores del nou ordre a la República Catalana (i eventualment dels Països Catalans), respon als interessos de les classes populars del nostre país. Aquests interessos els defensem com a socialistes.
És l’alineament d’aquests interessos el que dota de sentit l’aliança nacional, certament interclassista però potencialment liderada per les classes populars, que ha d’avançar cap a l’alliberament nacional de la nació catalana i, per tant, dels Països Catalans. Els postulats aparentment radicals que advoquen un retorn a un moviment estrictament comunista han de ser entesos, doncs, com un obstacle: la seva proposta només té com a conseqüència real renunciar al lideratge del moviment d’alliberament nacional. Com deia un company de Girona, “m’agradaria que la CUP fos percebuda com l’enemic número u de l’estat, malauradament no és així”, en referència a Carles Puigdemont. Efectivament, massa sovint els posicionaments esquerranistes han regalat el lideratge del moviment independentista a sectors que d’altra forma resultarien impopulars, limitant alhora les possibilitats d’avenç de les classes populars del nostre país cap a l’hegemonia política.
De fet, hauria d’alarmar a la totalitat de l’Esquerra Independentista que, en un context en què les forces polítiques reconegudes socialment com d’esquerres així com l’independentisme han crescut, patim d’un palès estancament pel que fa a la incidència política i social del moviment. Tant en el front electoral-institucional com entre la societat civil catalana. Cal evitar que continuï perpetrant-se aquest error i, costi el que costi, hem de combatre les propostes que ens empenyen a convertir-nos en una força irrellevant.
Així doncs, el que és necessari en aquest nou cicle és renunciar al pensament estret que, buscant enemics de la classe treballadora on no hi són, neguen la preeminència de la contradicció nacional en l’actual estadi. És un mal servei el que fan a les classes populars del nostre país, com a classe i com a catalans, ja que adopten un discurs que l’espanyolisme progre sempre ha utilitzat per atacar l’independentisme d’esquerres. En lloc seu, apostem per una estratègia que permeti a les organitzacions populars –des de les sectorials a les polítiques, des d’aquelles focalitzades en l’esfera de la producció, a aquelles relatives a la circulació o la reproducció– liderar el moviment d’alliberament nacional, perquè aquest cristal·litzi en una República on no només es realitzin els interessos de la nació catalana, sinó que es caracteritzi per una correlació de forces clarament més favorable a les classes populars del nostre país. Aquesta és per nosaltres una condició si ne qua non per avançar en la via catalana al socialisme.
Per aconseguir-ho requerirem autocrítica per part del moviment, certament cal evitar que la inèrcia i la tradició siguin els nostres guies. Però això no pot comportar enterrar-nos més en la ideologia, la nostàlgia i l’ortodòxia. Cal tornar a la realitat. Així, de la (auto)crítica que portem anys fent nosaltres se’n deriva la necessitat d’ampliar la Unitat Popular; d’organitzar la classe treballadora catalana amb un sindicat nacional i de classe, la Intersindical-CSC al Principat; de comunicar de forma més efectiva amb la majoria social, interpel·lant-la en la seva diversitat a través d’un discurs menys ideologitzat, però més efectiu, alguns dirien que populista; de participar de les organitzacions de masses del nostre país, en lloc de regalar-les a altres forces polítiques. En definitiva, de ser presents on realment són les classes populars dels Països Catalans, tant organitzativament com discursivament, de no buscar la radicalitat en el llenguatge sinó en la capacitat transformadora, de no pretendre interpel·lar amb ideologia, sinó amb proposta, d’entendre’ns com un moviment que ha de liderar el nacionalisme català per assegurar la seva condició de moviment nacional-popular.
