Ens plantem un 11 setembre més en un context de desorientació total per part de les forces independentistes. Una desorientació molt perjudicial en un moment on l’opressió econòmica i política està més viva que mai. El dèficit fiscal segueix en la seva línia i ni tant sols s’executen les inversions a les que el Gobierno es compromet. Els atacs polítics són constants: es vol aniquilar el paper central del català a l’escola i es tomben lleis populars catalanes com la regulació dels lloguers.

Mentrestant, els partits polítics estan faltats de propostes quan no de projecte. Tant que Esquerra Republicana es limita a mantenir l’estabilitat espanyola per tal de seguir guanyant hegemonia autonòmica. Junts per Catalunya -amb una retòrica molt bel·ligerant- lluita únicament per no perdre aquesta hegemonia autonòmica que tant vol superar. El resultat d’aquesta falta de projecte i aquestes disputes són més quotes de poder pel PSOE i més repressió per els independentistes anònims. A més, totes les propostes en clau de país estan totalment alineades amb el que espera el Gobierno de nosaltres: Jocs Olímpics d’Hivern, ampliació de l’aeroport, macroprojectes energètics de les empreses de l’IBEX i tot el que signifiqui mantenir Catalunya com a parc temàtic a l’òrbita del centre econòmic de l’Estat: Madrid. La CUP, fins ara, ha estat incapaç de sortir de la zona de confort per prendre la iniciativa en la proposta política, aglutinar nous sectors i liderar el moviment independentista a les institucions.

Les plataformes civils no estan millor: Òmnium ha abandonat per complet la lluita pel dret a decidir i l’ANC es limita a assenyalar a tothom de traïdoria i s’ha oblidat del seu paper més enllà de la pressió mediàtica als partits independentistes.

Per últim, les organitzacions juvenils es troben o bé immerses en les lluites partidistes dels seus referents o bé en una descomposició causada per l’esquerranisme i el menyspreu al procés independentista com a clau de la revolució a casa nostra.

Ens trobem en una etapa de replegament on predomina la desmotivació i el pessimisme. Malgrat tot, nosaltres seguim reivindicant l’11 de setembre perquè sabem que aquest mal moment és només un sotrac d’una lluita que fa segles que dura. Una lluita que durarà mentre el poble català existeixi.

Avui és més important que mai pensar en quins fronts del país i del moviment independentista cal avançar ara per tenir més possibilitats de vèncer en el futur embat amb l’Estat.

En primer lloc, cal revertir la caiguda de l’ús del català. La llengua catalana és l’element cohesionador principal que té el nostre poble i és la major fàbrica de catalanistes -i, conseqüentment, d’independentistes-. És per això que és fonamental fer valdre els nostres drets lingüístics a tots els àmbits, buscar formes de tornar a fer del català la llengua hegemònica a les escoles i instituts i fomentar l’ús del català a les plataformes digitals. Cal promoure una consciència lingüística que faci augmentar el nombre de parlants i que no s’arronsi davant la pressió del castellà per arraconar la nostra llengua a la marginalitat.

En segons lloc, hem de superar la superdependència de la societat civil amb els partits. Les institucions només són un dels terrenys de joc i hem de saber acumular forces més enllà de la direcció dels partits. Per això és fonamental socialitzar els principis de la desobediència civil, en la teoria i en la pràctica. Hem d’aconseguir organitzar-nos civilment per desestabilitzar l’Estat i  per fer créixer la nostra lluita. Ho farem amb la resistència civil no violenta i  per això La Forja, conjuntament amb Poble Lliure, seguim duent a terme la campanya “Anar-hi”, que podeu trobar explicada detalladament a la nostra pàgina web.

En tercer lloc, enfortir els sindicats autocentrats a totes les empreses del país. Tenir sindicats majoritaris compromesos amb els drets laborals però també amb els drets nacionals del nostre poble serà un element clau alhora de mobilitzar majories i pressionar econòmicament al nostre enemic. Nosaltres seguim apostant principalment per la Intersindical-CSC.

Per últim, cal pressionar els partits perquè apliquin polítiques que ens dotin de sobirania econòmica i política, en la mesura del possible. Cal minimitzar l’impacte que tindrà el boicot econòmic d’Espanya -i aliats espanyols- sobre Catalunya. És possible avançar en aquest sentit en la producció d’energia renovable o en la producció i el consum d’aliments de proximitat.

Aquestes són algunes de les tasques principals que hem de fer com a poble i en les que, sens dubte, treballarem com a organització juvenil independentista.

En un moment on el moviment independentista i les organitzacions juvenils estan més desorientats que mai, nosaltres seguim lluitant pel que sempre hem lluitat: Per construir una República catalana independent, una etapa imprescindible per avançar en la Via Catalana al Socialisme. Volem tot el poder, com a poble català i com a classe treballadora. Per fer-ho, seguirem treballant amb actors ideològicament distanciats, seguirem assumint contradiccions i seguirem militant al servei de la nostra gent per davant de sigles, marques i partits.

Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.