Aquest 6 de desembre es compleixen 40 anys de l’aprovació de la Constitució espanyola a partir d’un referèndum organitzat pel govern del falangista Adolfo Suárez. Una constitució que dotava al sistema polític post-franquista d’unes grans parets mestres i en conseqüència es convertia en els fonaments del nou règim espanyol. L’aprovació de la Constitució va representar un element més en el procés de canvi polític que va viure Espanya, immersa en una dictadura d’origen feixista.
Els canvis que va haver d’afrontar el franquisme es deuen de manera molt especial als grans moviments socials antifranquistes. A la lluita de centenars i milers de persones que van erosionar l’estabilitat del règim de Franco. Persones que van haver de patir la política de la violència que aplicava l’Estat, gens disposat a perdre el control dels carrers. Milers de joves i estudiants es van organitzar en les lluites obreres, estudiantils, veïnals, etc. Veritables protagonistes de les transformacions socials.
La Constitució assegurava la pervivència de la Monarquia imposada per Franco així com la indisoluble unidad de la Nación española i atorgaven a l’exèrcit la missió de defensar-ne la unitat. La Constitució, doncs, va forjar unes cadenes que van assegurar que Espanya seguís sent una presó de pobles sota una potent administració centralitzada. El procés de desenvolupament de les autonomies va quedar tallat a partir del cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Ara bé, en el si de la Constitució també s’hi van aprovar una sèrie d’articles que, a diferència dels referents a la unitat de l’Estat, mai s’han complert realment. Segons aquesta constitució és un dret reconegut el treballar amb un sou suficient per assegurar una vida digna. També es reconeix el dret a un habitatge digne, l’accés a la cultura, a la sanitat, a la igualtat davant la llei i un llarg etcètera de drets que no es compleixen.
Cal que ens preguntem per què no es compleixen aquestes disposicions. La Constitució, redactada per un grup d’homes i sota la pressió de les armes, s’havia de desplegar a partir de Lleis Orgàniques. El 1982 una part (minoritària) de l’antifranquisme va accedir al govern de l’Estat, un partit, el PSOE, sense una base realment potent ni organitzada, la militància del qual fou completament absorbida pel règim. Es van convertir en una part fonamental del post-franquisme, tot legitimant-ne l’essència, i així també els elements de continuïtat entre el franquisme i el nou règim.
El poder judicial no es va depurar. Les forces d’ocupació de l’Estat no es van depurar. El sistema judicial ha emergit com l’únic actor que té la capacitat d’interpretar la Constitució. I aquesta interpretació sempre s’ha mantingut en uns marges conservadors i enyorats de la dictadura. El Tribunal Constitucional, l’Audiència Nacional (antic Tribunal de Orden Público) i el Tribunal Suprem s’han rebel·lat com el nucli dur del poder a l’Estat espanyol. Un poder que ben bé representa un fil de continuïtat entre l’època franquista i la posterior. I és precisament aquest poder el que està desplegant la seva gran ofensiva contra l’independentisme català i que jutjarà els nostres presos polítics.
El moviment català d’alliberament nacional posa en escac aquest sistema post-franquista. La República Catalana i l’obertura d’un procés constituent dona la possibilitat que el poble prengui el poder. De construir un Estat l’economia del qual estigui al servei de la majoria de la població i no del capital. On els drets fonamentals siguin una garantia i no subjectes a cap regateig. Una República Catalana que ens permeti engegar la nostra pròpia via cap al socialisme.
És per això que La Forja – Jovent Revolucionari cremem la constitució! Per la supervivència del nostre poble, per la millora de la nostra classe: Trenquem amb Espanya! República Catalana i procés constituent!
Països Catalans, 6 de desembre de 2018
