Diada Nacional dels Països Catalans

Un any més, les organitzacions sotasignants, reivindiquem la diada de St. Joan com a data per celebrar i reivindicar la unitat entre tots els catalans. El foc, protagonista de la nit de Sant Joan, és un símbol de vida, escalfor i col·lectivitat. A més, és un element present en les festes i tradicions d’arreu dels Països Catalans, i per això s’ha pres com a símbol d’unitat.

La flama, portada des del Canigó, encesa amb llenya de diferents punts dels Països Catalans i conservada cada any a Perpinyà des del 1966, és símbol de germanor i esperança de que algun dia el poble català recuperarà la seva unitat i la seva sobirania política, econòmica i social. La flama del Canigó, aquesta nit del 23 al 24 de juny, tornarà a encendre centenars de fogueres per recordar-nos que de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar tenim una història, una cultura, una llengua i, sobretot, una lluita en comú.

País Valencià

El País Valencià viu un moment complex i alhora estimulant. Durant els 4 anys del primer govern del Botànic, hi ha hagut avenços importants en el marc global quant a formes democràtiques, participatives i de comunicació, tanmateix els avenços concrets en matèria de protecció de la llengua, cultura, sobirania i la creació d’una economia al servei del poble han sigut insuficients. Amb la reedició del pacte del botànic, s’obre un ventall d’oportunitats per a la societat civil per a reclamar polítiques veritablement valentes per aconseguir el millorament de la vida dels valencians i les valencianes,

La consolidació del País Valencià com a subjecte polític de dret, necessàriament passa per l’assumpció de la societat del nostre dret a decidir com a poble. Dret a decidir poder viure al nostre país, dret a decidir dels joves emigrats de poder tornar, dret a decidir dels joves de classes populars d’estudiar el que vulguen, dret a decidir parlar i viure amb la mateixa normalitat que hi ha amb el castellà, amb la nostra llengua.

Amb el canvi de correlació de forces al nou govern autonòmic, hem de treballar per a fer avançar la legislació en matèries tan necessitades de protecció com la llengua, la cultura i les sobiranies valencianes (alimentaria, hídrica, energètica). També per treballar per canviar la situació d’infrafinançament, la situació d’espoli fiscal que patim i la condonació d’un deute odiós que a hores d’ara es situa en vora 47 mil milions d’euros i que s’emporta el 25% dels pressupostos de la Generalitat Valenciana.

Des del País Valencià volem trobar-nos amb els germans a Catalunya i les Illes Balears per lluitar juntes front uns enemics; el centralisme, el feixisme, el neoliberalisme, la corrupció i, en essència, el règim del 78.

Illes Balears i Pitiüses

Les Illes Balears es troben un any més en plena temporada turística, una altra de récord. La massificació ja és una realitat per a la majoria dels illencs i el relat del turisme com a generador de riquesa i benestar es troba més qüestionat que mai. Davant aquesta crisi ecològica i l’empobriment continuat que des de 1985 patim en relació a la mitjana estatal, no fan més que demostrar que l’autonomia i el monocultiu turístic no son estructures capaces d’assegurar una vida digna a mallorquins, menorquins, eivissencs i formenterencs.

Així i tot, hi ha raons per ser optimistes: la reedició de dos Pactes de Progrés consecutius per primera vegada, l’enfortiment del sobiranisme a la Part Forana i Menorca, amb batllies importantíssimes com Manacor o Ciutadella o la força dels moviments feminista i ecologista. Tot indica que quelcom ha canviat a les illes des de la legislatura de Bauzá. Malgrat això, es tanca el cicle constituent dels darrers anys amb un enfortiment del PSOE a les darreres autonòmiques. Caldrà fer més feina que mai per eixamplar i enfortir el sobiranisme a ca nostra.

El reconeixement de cada illa com a subjecte polític és essencial per entendre el model de país que volem. La voluntat d’avançar cap a una confederació de repúbliques, que reconeguin la singularitat de cada territori, ens agermana amb valencians i catalans.

Catalunya

La situació al Principat és la que es troba en un moment més avançat de la lluita per l’alliberament de la nació completa. El passat 1 d’octubre del 2017 una gran part de Catalunya va demostrar que està disposada a posar el cos per enfrontar-se a l’Estat Espanyol i defensar d’aquesta manera el dret, com a poble, a decidir el seu futur. Tot i això, davant del miratge de tenir la sobirania a tocar que es va viure durant els dies previs a l’1 d’octubre, va quedar demostrat que la situació institucional real estava molt lluny de poder aconseguir plantar cara a l’embat amb l’Estat. No es va voler -o poder- aconseguir les aliances ni les estructures d’estat que permetessin desenvolupar la construcció de la República Catalana, trencant d’aquesta manera un dels estats membres de la Unió Europea i, per tant, un aliat de l’imperialisme europeu i estatunidenc.

L’Estat Espanyol va reaccionar a l’embat del poble català exercint la repressió, mecanisme que ha utilitzat sempre i que sempre li ha funcionat. D’aquesta manera, ha aconseguit desorientar el moviment independentista, fer que la classe política catalana renunciï, fins i tot, a l’ofensiva democràtica i generar un patiment col·lectiu per la persecució judicial de la societat civil i l’empresonament i exili de representants electes. La desorientació de l’independentisme i, al mateix temps, el malestar pel procés judicial contra el Govern legítim de la Generaliat ha generat una situació que obliga al sector dels “comuns” a pendre partit per una o altra banda; així ha quedat evidenciat a la ciutat de Barcelona, on els “comuns” s’han deixat arrossegar per el sector d’ICV i s’ha posicionat al costat del Règim.

El poble català ha estat i seguirà sent prou madur per afrontar la situació política des de la cohesió i la solidaritat i per reprendre l’embat democràtic contra l’Estat sempre des dels valors i principis de la no-violència. Ara, a l’espera de la sentència del judici, esdevé urgent i improrrogable que els partits sobiranistes recuperin la unitat estratègica i d’acció, en coordinació amb la societat civil organitzada, per concretar la propera fita que ens apropi a l’assoliment de la República Catalana i al trencament amb el règim del 78.

Catalunya Nord

Catalunya Nord pateix avui el pes de les polítiques neoliberals aplicades pel govern centralista de la República francesa. Les mesures aplicades per Macron han comportat una profunda ona contestatària. En els carrers s’ha condensat bona part de les reivindicacions populars i socials i les lluites contra l’austeritat i la misèria a la que el capitalisme força a viure a milers de nord-catalans. Són precisament les classes populars les que han mantingut viva la catalanitat que la identitat francesa pretén anorrear fins a assolir la seva desaparició, des dels angelets de la terra fins al moviment sobiranista català actual.

Així doncs, a la Catalunya Nord, les protestes socials protagonitzades pels Gilets Jaunes han tingut bona part de contingut nacional i s’hi han pogut veure manifestacions de les reivindicacions tant independentistes com d’alliberament dels Presos Polítics.

La major part dels Països Catalans viuen avui en el sí d’un Estat monàrquic autoritari. Un Estat que, lluny de veure les diferències nacionals com a potencial desenvolupament i enriquiment cultural del conjunt de pobles sota administració espanyola, les entén com a un perill que cal combatre. A la Catalunya Nord la construcció d’un Estat centralitzat i uniforme amb una base nacional francesa opressora ja fa anys que és una realitat imposada a foc. Espanya, tot i que ja fa més de 300 anys que discórre el mateix viarany que el veí estat francès, encara no ha assolit l’objectiu; fet que tan sols es pot explicar per les ganes de ser i seguir sent dels pobles oprimits per la seva estructura capitalista i imperial. I és en la lluita contra tota opressió als nostres pobles que ens trobem. És en la trinxera de la resistència on podem forjar les més avançades formes de solidaritat. Cada racó de la nació catalana es troba en punts diferents en quant al seu desenvolupament històric i social. Però l’enemic és comú, i els anhels compartits.

Per tot això, aquest 24 de juny, cel·lebrarem amb foc que som un sol poble i que tenim una lluita que ens uneix més que qualsevol festa.

El foc ens agermana, la lluita també!

24 de juny de 2019,

Assemblea Nacional de Joves Independentistes
Joves pel Dret a Decidir del País Valencià
Mallorca Lliure!
La Forja – Jovent Revolucionari