17 d’abril, dia de la lluita pagesa

D’ençà del segle XVIII que el sector primari ha patit una sèrie de transformacions que han modificat en gran mesura la forma de produir els aliments. No només això, sinó també qui els produeix. L’expansió del sistema capitalista arreu del mon ha comportat l’extensió de monocultius en moltes zones del sud i l’exportació d’aquests productes als països del nord. Els països del sud no han decidit ser els productors mundials d’aliments; aquesta especialització ha estat imposada, primer, per la lògica imperialista i, ara, per la lògica de mercat. La monocultura (grans zones cultivades de cafè, cacau, soja, alvocat…) ha tingut efectes devastadors per als ecosistemes en els quals s’ha instal·lat: desforestació de grans àrees, mobilitat forçosa de comunitats senceres, empobriment generalitzat de moltes regions, pèrdua de biodiversitat i un llarg etcètera.

La pagesia dels Països Catalans també està sotmesa a la lògica de mercat i en pateix els efectes. La globalització ha empès els productors nacionals a competir amb els preus internacionals, molt més competitius que els d’aquí a causa de l’explotació dels treballadors del sud. Competir amb els productes estrangers és impossible ja que suposa vendre els productes per sota del preu de cost, fet que ha portat molts treballadors a abandonar els seus camps o ramats en esdevenir inviables econòmicament en aquest context capitalista.

El sector primari a casa nostra cada dia està més afectat per regulacions europees, espanyoles i catalanes. La Política Agrària Comuna (PAC) pretén, per una banda, liberalitzar el comerç d’aliments i, per l’altra, industrialitzar l’agricultura per tal d’augmentar-ne la productivitat. Aquest model afavoreix la concentració del sector agroalimentari i, conseqüentment, les grans multinacionals. Aquesta necessitat de millorar constantment la productivitat per a poder continuar competint en un mercat mundial expulsa aquells agricultors menys competitius i obvia aspectes socials, ecològics, territorials, de seguretat alimentària i de solidaritat.

Rebutgem el rentat d’imatge de les multinacionals amb els productes bio i eco. El greenwashing no deixa de ser una instrumentalització de la lluita ecologista i un intent d’amagar el caràcter explotador d’aquestes empreses. Apostem, doncs, per un producte local, de producció sostenible i de temporada. També, per una relació més directa i justa entre el productor i el consumidor.

L’activitat agroramadera és imprescindible per mantenir la població rural de molts territoris i evitar-ne el descens. El retrocés de la pagesia catalana és una de les grans amenaces no només per a un model agroalimentari sostenible amb el medi ambient sinó també per a la sobirania alimentària, i és que no hi ha sobirania sense sobirania alimentària. A més, és la màxima expressió de la interacció entre societat i medi ambient. Per això, és necessari reivindicar la lluita pagesa.

Pels drets dels pagesos, per la defensa del territori, per la sobirania alimentària, visca la lluita pagesa!