Vivim un moment de crisi del sindicalisme de concertació, ancorat a models que estan quedant obsoletsi monopolitzat per maquinàries gestores, més preocupades d’assegurar-se la supervivència i pactar rebaixes amb el govern de torn que de treballar pels treballadors. El sindicalisme, però, continua sent una eina necessària i hem de saber trobar la resposta adequada i contundent a les creixents desigualtats en les condicions de treball, la precarització, l’alta sinistralitat, la temporalitat, l’atur, la sobreexplotació…
Els Països Catalans tenim el dret inalienable a l’autodeterminació com a poble i l’alliberament nacional està plenament vinculat a la transformació social que mereixem com a ciutadans i com a treballadors. Per això és bàsic disposar d’una República Catalana amb un marc propi de relacions laborals on els convenis, les lleis, els pactes laborals, les polítiques d’ocupació, la formació, la fiscalitat, els serveis públics, la seguretat social i tota la resta de polítiques relacionades amb el món del treball es decideixin i negociïn elmés a prop possible del treballador, i no a Madrid o a París.
El treball és un espai central de les nostres vides i per tant el jovent també ha d’entendre la importància de sindicar-se. En un marc laboral altament precaritzat per als joves, cal que el sindicalisme nacional i de classe demostri per la via dels fets que sindicar-se vol dir combatre la inseguretat i reduir la precarietat.
El model sindical que reivindiquem és de contrapoder, independentista i basat en l’afiliació. Més de 40anys de “sindicalisme” del règim monàrquic espanyol, de CCOO i UGT, han alimentat la visió dels sindicats com a maquinàries pactistes i inútils per als interessos de la classe treballadora. Això obstaculitza el camí cap a un nou model sindical i les reticències de la societat catalana són prou fundades. Per això ens cal fer una enorme tasca pedagògica per revertir aquests models de concertació i construir un sindicat nacionali de classe que planti cara al capital.
